Quan cridem als manis, quan demanem Mazón a pressó, quin estem legitimant?
En personificar la catàstrofe, estem entrant en el joc polític institucional, que busca trobar un sol culpable per tal d’aplicar-li la dinàmica del càstig i depurar responsabilitats, de manera que tot continue amb els minims canvis possibles. El Partit Popular de Carlos Mazón i Salomé Pradas i el govern central del PSOE, duen aquest any culpant-se de la gestiò. Ambduós partits van demorar prendre la decisiò d’enviar ajuda militar els dies següents als inundacions, per facilitar els rescats i la cerca dels desapareguts. I mentre que Margarida Robles va culpar el govern de no haver-ho demanat a temps, la generalitat li va recriminar que el govern central no ho hagués oferit abans.
Ara que ha passat un any llegim que multinacionals com Ford o la constructora del Florentí Pérez han sigut beneficiades amb ajudes de 150.000 euros, mentre que les veïnes de barris obrers com el Parc Alcosa a Alfafar o el Raval d’Algemesí, continuen vivientven cases amb greus problemes estructurals i on l’abandonament institucional ha suposat que servicis públics com escoles o parcs no han sigut reconstruïts. En altres pobles, trobem plaçes amb plaques que agraixen a fundacions com Hortensia Herrero i llegim als medis sobre els generoses donacions de Joan Roig o Amancio Ortega. La burgesía ha trobat en estes donacions filantròpiques la manera d’enriquir-es més encara (la donaciò de 100 millions d’euros del propietari d’Inditex li reporta com a mínim una desgravaciò de 40 millions en impostos) i de netejar la seua imatge (nosaltres no oblidem les víctimes i afectades de tantes empreses que van ser obligades a treballar aquell dia, entre dobles eles el transportista de Mercadona que van haver de rescatar els bombers). Per tot això, no cridarem el president a Picassent, perquè no creiem que hi haja un sol responsable, ni de la mort de 229 persones, ni de l’abandonament de tantes altres amb el pas del temps. Està clar que Carlos Mazón no ha estat a l’altura però no entrarem en el joc polític de buscar culpables que castigar, perque és el propi sistema el que ha fallat a la gent i és a aquest a qui ens enfrontem.
La lògica del càstig no ens beneficia per a res més que per a desviar tota la potencialitat que perdem. Imaginant-nos a Mazón darrere d’una cel·la, donem per «aconseguits» els nostres objectius de justícia.
Desengranant aquests objectius, voldríem veure’l patint complint condemna, caient en l’error de pensar que la presó de Mazón és la mateixa que la nostra. La nostra és una presó amb més de 200 morts a l’any, amb sarna, xinxes, pallisses, tortures, falta de medicació i sobredosis administrades pel servei mèdic carcerari. La presó de Mazón seria del mínim temps possible, en el mòdul amb millors condicions i de la millor manera possible, perquè els qui creuen la presó mai es posaran la traveta entre ells. Perquè la fi de la instituciò penitenciària no és que Mazón escarmente, ni que un percentatge ínfim de polítics corruptes acabe complint condemnes de pocs anys. Ni tan sols, cal aclarir, la fi de la presó és reinserir a ningú.
La presó, principalment, construeix discurs, ens fa pensar que estem segurs perquè ha tancat a delinqüents. La majoria de la població penitenciària està presa per delictes contra la salut pública i el patrimoni. Això vol dir, tràfic de drogues i delictes contra la propietat. La presó no està plena de perill, està plena de precarietat. Fins a publicacions en el propi BOE afirmen que l’augment de població penitenciària no va de la mà d’una major delinqüència. Aquest argument, tantes vegades esgrimit pel govern de torn o els mitjans de comunicació per a justificar la sobrepoblació carcerària i dur a terme reformes penals més limitatives dels drets fonamentals, per a reprimir més als potencials delinqüents, s’esvaeix en el seu propi ésser. Algunes de les causes reals, són el fet que la creació de les noves macropresons generen la necessitat d’omplir-les, que els partits polítics apliquen les mesures privatives de llibertat perquè la repressió genera diners i està ben vista per la resta de la societat i que totes les reformes penals que es duen a terme són per a introduir noves conductes delictives o per a augmentar la duració de la pena.
Manar a Mazón a presó legitima reforçar l’estructura penitenciària, la base de la qual es, en gran part, colonialista, imperialista i racista. Aquesta institució serveix principalment per a criminalitzar a subjectes racializados i migrants, ja que aquests són més perseguits, pateixen molts més abusos policials i l’entrada a la presó els suposa una gran estigmatització i una impossibilitat d’aconseguir arrelament i condicions de vida dignes. Donat l’auge de la ultra-dreta que estem presenciant en molts països del món els últims anys, convé ser cautes amb els nostres discursos. Amb tot, queda bastant clar que demanar més repressió mai ens va eixir bé. Com sempre, li estarem seguint el joc als quals es beneficien d’ell.
Enfront d’això, una catàstrofe que ha devastat 112 municipis i una fallada institucional sense precedents, ens toca repensar en propostes d’organització i reparació alternatives. Si en els organismes competents, no sols no hem trobat la resposta, sinó que en ells resideix la responsabilitat de més de mig milió de persones afectades; és a tu i a mi a qui ens toca recuperar aqueixa agència que un dia deleguem. Creure en societats més conscients i autoorganizadas comença per mirar la nostra història i aprendre. Qui es van disposar espontàniament per a col·laborar amb les pobles afectats? Tal com ens organitzem en la urgència, podem enfortir-nos en el quotidià.
Per a afrontar les problemàtiques de la crisi climàtica i de l’habitatge, directament relacionades amb la catàstrofe, existeixen multitud de canvis i actituds que podem adoptar personal i col·lectivament. El primer es va sembrar i, tal com ací es defensa, que germine: desconfiar de les institucions. A qui ha beneficiat el joc polític a l’inici esmentat? Si aquesta desconfiança no ve acompanyada de la recuperació i constitució de la nostra agència personal; es dilueix i torna en la inèrcia socialdemòcrata que de sobres coneixem. Quan parlem de processos de reparació i prevenció reals, ens referim a teixir xarxes en els nostres barris, a conéixer a les nostres veïnes, a organitzar-nos amb elles, a defensar un habitatge per a tothom, digna i lliure dels circuits de l’especulació.
Mereixem vides amables, tant com mereixem ser agents en les nostres vides. No podem conformar-nos amb respostes supèrflues que beneficien a qui un dia conferim la funció de resoldre conflictes. Tenim molt potencial i l’hem demostrat, les nostres aspiracions van molt més allà que manar a Mazón a presó. Les nostres aspiracions passen per un món en què ens recolze i de qual som co-responsables, on ni les institucions, ni la presó fan falta.
TRABA